Presentació

Sempre és difícil presentar-se davant d’un professor. Per començar, perquè hi ha una sèrie de barreres que són innegables i en segon lloc, no sé què en pensaran els meus companys, però jo no estic acostumada a parlar de mi en aquest registre, a definir-me i presentar-me quan ni tan sols em conec del tot a mi mateixa. M’he assegut a pensar què és el que pot interessar de mi a un professor a part d’un currículum més o menys detallat on puc especificar els estudis obligatoris, algunes classes esporàdiques de piano i de teatre, i quatre feines sense importància a bars o discoteques, i la veritat és que em resulta difícil. El primer treball que em van encomanar al arribar a aquesta universitat va ser escriure una redacció titulada “El Do” on havia de dir què era allò que se’m donava millor; després de donar-hi voltes, incapaç de trobar res millor, vaig posar que el meu do era el de l’observació, i és que ho analitzo tot. Tinc la mania de pensar massa i buscar respostes i conclusions fins i tot on no n’hi ha i al final resulta esgotador. Sempre estic alerta del que passa al meu voltant o de les reaccions de la gent, i és que si t’hi fixes bé se’t obra un món de respostes que ningú arriba a verbalitzar mai. És molt possible que sigui precisament d’aquí d’on venen les meves pobres aspiracions literaries, ja que de vegades a les lletres, ja siguin sortides de la teva mà o la dels altres, s’hi troben algunes respostes. Ha passat un any i m’he tornat a descriure de la mateixa manera, dient que sóc observadora, però amb la diferència que aquest temps m’ha servit per veure que és una virtut realment valuosa.