jueves, 18 de febrero de 2010

canvi de blog! http://annarv1.wordpress.com/

martes, 16 de febrero de 2010

EL COL·LABORADOR DE DUMAS VA PORTAR EL SEU MESTRE A JUDICI

El famós escriptor no reconeixia el mèrit del seu ajudant i no li pagava les cuotes.

LA PEL·LÍCULA "L'ALTRE DUMAS" DESTAPA LA VERITAT SOBRE L'ESCRIPTOR FRANCÉS

La pel·lícula genera polèmica en els cercles literaris de París la figura de Maquet, el col·laborador de Dumas.

TOT PER UN? EL MISTERI DE L'ESCRIPTOR FANTASMA DE DUMAS


Va viure tota la seva vida a l’ombra d’un dels escriptors més cèlebres de França, i després de morir es convertí en tan sols una nota al peu de pàgina de la història de la literatura. Tot i haver col·laborat estretament en la creació de fabules que s’han fet un lloc en la literatura francesa, Auguste Maquet no és recordat per ningú excepte per alguns erudits.

Tot i així, sembla que ara, per fi, l’ajudant discret i callat d’Alexandre Dumas el qual ha restat en l’anonimat durant 150 anys està tenint ara el seu moment: una pel·lícula estrenada en els cinemes francesos relata la història de Maquet. Molts dels seus fans creuen, fins i tot, que és ell qui mereix el mèrit de la perfecció d’històries com “Els tres Mosqueters” o “El comte de Montecristo”.

Amb Gérard Depardieu interpretant a Dumas i l’actor belga Benoît Poelvoorde com el seu ajudant, “L’altre Dumas” barreja realitat i ficció mentre mostra els intents de Maquet de fer-se reconèixer públicament per sobre del seu mestre. La pel·lícula ha generat una viva polèmica en els cercles literaris de París sobre la naturalesa real d’aquesta parella i el sentit de tot plegat.

Els defensors de Dumas sostenen que Maquet no era més que un jove entusiasta i entregat el més gran talent del qual era saber-se esforçar pel que volia. Que únicament va sentar unes bases molt simples perquè Dumas pogués desenvolupar les seves obres mestres.

D’altres, en canvi, sostenen que sense la precisió i la disciplina de Maquet, Dumas mai hauria pogut arribar a fer res degut a la seva inestabilitat i desordre.

“Hi ha la tendència de infravalorar Maquet com un simple esclau, i és un error.” Va declarar Bernard Fillaire, el qual ha escrit un assaig en defensa de l’escriptor fantasma. “Evidentment que no era un Balzac o un Dickens... però definitivament tenia talent.”.

Van començar a treballar junts al 1840, quan Maquet va oferir a Dumas un manuscrit que seria publicat més tard –amb el nom de Dumas- com la novel·la “Le Chevalier d’Harmental”. Durant la dècada que seguí els dos homes van fer junts dotzenes d’obres i novel·les sempre envoltats pel misteri de fins a quin punt s’implicava Maquet en tot el procés de producció.

Al 1858 l’ajudant va portar el seu mestre als tribunals per reclamar els drets de les seves obres. Maquet va rebre una remoneració monetària en valor d’una sèrie de cuotes impagades al llarg d’aquells anys, però Dumas va continuar tenint el dret legítim sobre les novel·les. Reconeixia que Maquet l’havia ajudat, però es posicionava com l’únic creador.

Pels seguidors de Dumas allò va ser una mostra més de la seva brillantor. El director de la pel·lícula “L’altre Dumas”, Safy Nebbou, comparteix aquesta opinió i no creu que Maquet fos més que un lleial i eficaç ajudant. “Maquet no tenia el talent de Dumas, podia passar-se hores i hores escribint però no es pot aprendre a ser un geni”.

Però molts, fins i tot Nebbou, creuen que Maquet va ser una peça clau en l’èxit de Dumas; després del judici Maquet va escriure vàries novel·les sota el seu propi nom que van tenir molt d’èxit. “Hi havia molta química entre ells dos” va dir Fillaire “es necessitaven l’un a l’altre. Quan Maquet va abandonar Dumas, cap dels dos va fer res més que valgués realment la pena. Però Dumas ni tan sols ho va intentar, mentre que Maquet va escriure molt.”

Segons diu la llegenda literària, amb els diners que va treure dels seus propis llibres Maquet va comprar-se una casa de camp i a la seva llibreria hi tenia una còpia de “Els tres Mosqueters” firmada per “A.Dumas i A.Maquet”.

jueves, 11 de febrero de 2010

Remember Churchill when you think of Iraq

1. Chamberlain va ser molt més ben rebut que Churchill.

2.En el seu primer discurs, Churchill va declarar que guanyar la guerra era el més important "costés el que costés".

3. Aquestes són, encara avui, les paraules més famoses dites al Parlament anglès.

4. El Ministre d'Afers Exteriors, Halimax, defensava la pau i es va posicionar en contra de la política de Churchill. La pregunta ara és, qui tenia raó?

5. Churchill sabia que les possibilitats de guanyar eren escasses.

6. Fins i tot el Gabinet de Guerra veia que les possibilitats de guanyar eren poques.

7. No s'ha de creure que Churchill va actuar correctament només perquè al final les coses "van sortir bé".

8. Churchill va prendre la política de "la victòria costi el que costi" perquè sabia que qualsevol alternativa era nefasta pel país.

9. L'autor escriu sobre Churchill per comparar-ho amb la situació a l'Iraq.

10. No compara la situació a l'Iraq amb la Segona Guerra Mundial, però si les actuacions de Churchill i Tony Blair.

11. La investigació no serà fàcil però evitarà la retrospecció.

12.És molt difícil fer judicis sobre els tipus d'actuacions que tracta l'article.

13. El judici més complicat de fer és: què passaria si no intervenissim a l'Iraq?

14. És important entendre tant la posició cap a l'Iraq com a l'Iran, i Tony Blair fa veure-ho.

15. No es pot considerar cap acció contra l'Iran sense tenir en compte el que està passant a l'Iraq.

16. La no-intervenció a l'Iran és igual de considerable, o més, que la intervenció.

PEDÒFIL DESCOBERT PER LA SEVA PRÒPIA DONA GRÀCIES A INTERNET

Cheryl Roberts, de 61 anys, va inventar-se una identitat falsa a Internet per poder xatejar amb el seu marit, David, del que sospitava de mantener relacions il·lícites amb noies menors. Cheryl va fer veure que tenia catorze anys i després de mantenir diverses converses el seu home no va trigar a demanar-li de quedar per mantenir relacions. Va ser llavors quan ella el va denunciar a la policia.

Cheryl Roberts va explicar als Jutjats de Cardiff que havia començat a sospitar perquè el seu marit passava moltes hores xatejant per Internet. “Ella es va adonar que el missatge que va veure a l’ordinador anava dirigit a una menor i va decidir crear-se una identitat falsa” va declarar Martin Kelly, l’advocat de l’acusació.

Es van trobar moltes imatges pornogràfiques a l’ordinador de David Roberts i no va saber fins després de ser detingut que havia estat la seva pròpia esposa qui l’havia delatat. Roberts estarà obligat a participar en un programa de tres anys per delinqüents sexuals i a registrar-se a Internet sota aquesta condició a partir d’ara. L’advocat de Roberts, Byron Broadstock, va fer les següents declaracions després de la detención del seu client: “És conscient que ha portat la vergonya a si mateix i a la seva família” i també va dir que Roberts estaria disposat a rebre “tractament psiquiàtric”.

Cheryl Roberts ha estat elogiada per moltes organitzacions que protegeixen els menors per la seva actuació exemplar. “És molt important que els pares adverteixin als seus fills del perill que comporta xatejar i quedar amb desconeguts per internet”, va declarar Claude Knights, director de l’organització Kidscape. “El públic ha de quedar protegit de David Roberts i s’espera que les mesures presses siguin suficients.”

David i Cheryl Roberts ja han començat el procés del seu divorci

lunes, 8 de febrero de 2010

Presentació

Sempre és difícil presentar-se davant d’un professor. Per començar, perquè hi ha una sèrie de barreres que són innegables i en segon lloc, no sé què en pensaran els meus companys, però jo no estic acostumada a parlar de mi en aquest registre, a definir-me i presentar-me quan ni tan sols em conec del tot a mi mateixa. M’he assegut a pensar què és el que pot interessar de mi a un professor a part d’un currículum més o menys detallat on puc especificar els estudis obligatoris, algunes classes esporàdiques de piano i de teatre, i quatre feines sense importància a bars o discoteques, i la veritat és que em resulta difícil. El primer treball que em van encomanar al arribar a aquesta universitat va ser escriure una redacció titulada “El Do” on havia de dir què era allò que se’m donava millor; després de donar-hi voltes, incapaç de trobar res millor, vaig posar que el meu do era el de l’observació, i és que ho analitzo tot. Tinc la mania de pensar massa i buscar respostes i conclusions fins i tot on no n’hi ha i al final resulta esgotador. Sempre estic alerta del que passa al meu voltant o de les reaccions de la gent, i és que si t’hi fixes bé se’t obra un món de respostes que ningú arriba a verbalitzar mai. És molt possible que sigui precisament d’aquí d’on venen les meves pobres aspiracions literaries, ja que de vegades a les lletres, ja siguin sortides de la teva mà o la dels altres, s’hi troben algunes respostes. Ha passat un any i m’he tornat a descriure de la mateixa manera, dient que sóc observadora, però amb la diferència que aquest temps m’ha servit per veure que és una virtut realment valuosa.